Quan hi sóc a aquest poble que mira el Montseny, em sento molt arrelada a la terra i la soledat que aquí visc és simplement per sentir-la.
No necessito la gent, parlar em distreuria; un hola, un adéu, una amabilitat o un somriure, algun petit comentari al pas... són suficient. No cal més, perquè ser-hi a St Esteve de Palautordera em dóna això, un parlar plàcidament amb mi notant la bona companyia.
Havent dinat a un petit bar he passat pel camí de sempre...ningú i molt de sol envoltat d ombres d' agost; es movia un xic de vent, el verd del prat era crescut, vibrant. Sense pensar m'he deixat anar estesa a terra, el Montseny al clatell, sota una alzina enorme, vella i negra.
Quan puc ser jo mateixa no necessito res, no busco, no espero...oblido; tot esdevé molt simple i ple de llum.
Avui he pensat que ser adult seria això, nudrir-se amb el que més t' estimes: la teva vida.
No hay comentarios:
Publicar un comentario