Quan hi sóc a aquest poble que mira el Montseny, em sento molt arrelada a la terra i la soledat que aquí visc és simplement per sentir-la.
No necessito la gent, parlar em distreuria; un hola, un adéu, una amabilitat o un somriure, algun petit comentari al pas... són suficient. No cal més, perquè ser-hi a St Esteve de Palautordera em dóna això, un parlar plàcidament amb mi notant la bona companyia.
Havent dinat a un petit bar he passat pel camí de sempre...ningú i molt de sol envoltat d ombres d' agost; es movia un xic de vent, el verd del prat era crescut, vibrant. Sense pensar m'he deixat anar estesa a terra, el Montseny al clatell, sota una alzina enorme, vella i negra.
Quan puc ser jo mateixa no necessito res, no busco, no espero...oblido; tot esdevé molt simple i ple de llum.
Avui he pensat que ser adult seria això, nudrir-se amb el que més t' estimes: la teva vida.
Poder ser-hi en silenci estesa davall d'una alzina és un previlegi que et dóna pau i et fa avaluar la importància de les coses senzilles. La soledat ajuda per gaudir de la pròpia companyia i això és fonamental per desenvolupar una relació harmoniosa amb un mateix.
ResponderEliminarEl teu text és una vivència molt íntima i plena de sensibilitat. Transmets com el paisatge i la solitud del Montseny et permeten trobar un espai de plenitud i autenticitat. Descrius la natura, els seus colors i silencis, gairebé com un reflex del teu estat d’ànim, ple de calma.
ResponderEliminarEl contrast que estableixes d’una banda amb les relacions humanes reduïdes a gestos senzills i, de l’altra, amb la intensitat de la connexió amb l’entorn, que és una companyia profunda i necessària, em sembla molt poderós. És la idea que el benestar es troba dins d’un mateix i en la capacitat de gaudir de la vida sense artificis. Estoïcisme pur.
La teva reflexió final sobre la maduresa és molt inspiradora, peró per a mi és encara una pregunta: la vida pot ser viscuda amb més llibertat i serenor si sabem escoltar-nos i estar presents en allò que ens fa bé?